Pennies from heaven (una cançó)

En la nau som molt pobres, llavors quan hem d’acomiadar-nos d’algú no li comprem res, ens limitem a escriure versos encriptats (encriptats perquè el nostre anglés is asín), amb l’idea que tinguen algo que cantar per eixos indrets i traure’n profit i molts pennies from heaven.

Sempre que se’n va algú, al meu cap sonen eixes estrofes de Llach (a partir d’una Ítaca de Kavafis). Tinc afició a la solemnitat, què farem,,,

NOTA: la cançó és molt llarga però jo em referia al tercer acte, que comença al minut 11:39

El nostre regal…

Pennies from heaven (Ireland-fuck song)

 

I come from a country stolen, land scientists:

We are who have invented the terrestrials airports,

with bulls on the street, and dynamite the Country Place but

not as a change of government but as an ancient party…

And the philosophical sentence: “Stop it, little Vincenta”.

So I ask you one penny (not for droja, it’s for an umbrella)

 

Concretely I come from a little place called “Coital South”,

a village with corners, walabis and others tunnels of terror.

Later, you have to survive at Yutered, the ghosted factory

And then you’ll be rewarded: you are in Albalat yet! Almost in Mauella!

You couldn’t never say me: “we don’t pity you”

So I ask you one penny (but it isn’t for doja, it’s because my sad history)

 

I come from land of lords hateful do not want to have pretty girls

(just one mayoress but this is another story…), I am of the beautiful exile

So we have to travel to beautiful cities (yes, yes, you can clap)

a city without queens… more or less!

a city that was expropriated Ulysses to Grecians …

a city where rains Guiness, a city with god bless.. all women, even atheistic,

a city that wants to be a bilingual city and teaches valencià, clar que sí!

So I ask you one penny (or rather five because Mr. Fields doesn’t have smoking to dress)


I have arrived here because once upon a time,

when I was in a capuchinian terrace, with my kitesurf was well parked,

suddenly, appeared a Wizzard from OZ’s planet,

while He talked me about my red shoes and Ryan Air and some flight on Twister…

(They thought who was a communist because the oz and the hammer…)

the waitresses blinded him with antiviolators spray while he screamed and screamed:

“I just want to offer a chance: Dublin and his airs”

And finally, I ask you one penny (because it isn’t just for me, besides are lions, scarecrows, oil mans, actresses, writers, turkishes, turtles, cats, noses powers, peanuts…

In summary,

 one penny is a crowfunding

for building a new Valencia in a little parcel In Dublin,

the pack includes: one orxata,

 three sunny days per week,

a plate of Paella without saffron,

and two classes of karaoke with the lessons:

“Little queen of Al-Adalus”

and “Problem? What Problem? I pay all of this! (without removing the toothpick from his mouth)


RHYMESINOVERTENMINUTES S.A.

Apraga y vámonos


 

Un dels tripulants es veu que es dedica a no escriure en el blog però sí a fer cançons per ahí (de fet es veu que ha montat una empresa i tot, RIMESENDEUMINUTS S.A o algo així). Així que hui hem vist com les motxileres destinatàries, les nostres amigues de la nau, que estan destinades en Praga, ho han publicat en la seua bitàcora.

 

Si voleu llegir la cançó, “Apraga y vámonos”

 

I ja de pas, dediquem-les aquest vídeo, perquè se’n recorden de la terra.

 
 

 

 

Gates d’ascensor

 

Fa un temps se retrobàrem una gata que havíem perdut (la de la imatge), es veu que vivia amagada en un ascensor. El capità, inclús, ens ha comentat que està dissenyant-nos la nau i que prompte la tindrà enllestida al bloc. Les seues peripècies varen inspirar uns versos que
tot seguit us copiem:

 

V.P.O.

a la gata dels ulls grans

Diuen que ara dorms a un ascensor,

que busques wifi com qui busca a Déu,

i que pintes de mar els botons.

I que quan tanques els ulls, penses

que cada planta és un laberint per on fugir,

i et construeixes coliseus romans

on enfrontar el present amb els lleons del desig.

No sempre és fàcil ser Alícia,

i a voltes et tens que fumar a Lewis Carroll,

i no obrir la porta a Dalí

ni a altres pesats amb propaganda.

Diuen que li poses caràcter a les fotografies,

però que no són un diagnòstic fidel,

llevat dels dies de turmenta.

Diuen que no escrius el que toca,

però qui toca?

No ens calen films,

podem passar vesprades assistint

a batejos de punts suspensius,

i amb tres ja som família nombrosa!

—————————————————