Estellés, versos d’amants

El patró de la nau m’implora perquè escriga algo sobre Estellés. Així que…

Recorde que fa uns anys vaig estar convidat a un programa de ràdio molt surreal que fèiem a Godella (algun dia en parlarem). Com eren temps analògics no hi ha testimonis, ni tant se vol fèiem fotos. Recorde que vaig redescobrir allà a Estellés. També al bròfec, perquè el sexe i la quotidionitat també és vida, i mai la veig per enlloc.

Recorde, que entre les ones salpava l’èxtasi. Improvisadament, Forner Fucker declamava els poemes que Isra n’havia triat i li’n suggeria, automàticament en cada vers, Peter Calderon’s Boat, s’extremeia, cada onomatopeia ens acostava més a l’èxtasi… Aquest poema sempre m’ha fascinat, a més per la irreverència i la provocació (encara que ara pot resultar menys), perquè Estellés sempre es capaç de donar-li velocitat com si fos una narració, o un càntic més rocker, i sobretot no hi ha qui sàpiga rematar millor els versos, el talent des del meu parer està sempre al darrer vers (“rodonors invictes”).

25 

Me la mamaves fins al cep: tenies  
tota la boca plena, i amb la llengua  
iniciaves moviments, i et vares  
posar més blava que altre cop: llavors 

te la vaig treure, i respiraves, i altre  
cop retornaves i me la mamaves  
i, extenuada, desistires: no  
podies més; i pel forat darrer, 

ben agafada a la barana, et vaig  
iniciar la penetració, 
que fou penosa, dolorosa i lenta, 

fins que va entrar-te per complet, i jo  
evoque els pèls de l’entrecuix pegant  
cops a les teues rodonors invictes.  

I d’altres sobre com l’amor podia trencar les perilles en la ja fosca posguerra:

Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius, 
els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra. 
Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava 
existir plenament, amar-nos plenament 
amb aquell impudor que la vida demana, 
aquell amor capaç de fondre tots els ploms, 
rebentar les perilles, deixar el món a les fosques.

També en llegírem la més célebre, que no per això deixa de ser el millor himne que s’ha fet mai per als catarlovers i els aprenents d’amants. Que podeu escoltar en veu d’Ovidi

ELS AMANTS

La carn vol carn. 
Ausiàs March

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

Diada d’Estellés

La nau, Apocalispsis, segueix navegant per aquestos indrets tant peculiars, de tratges i de dimissions, d’esports i rebomboris inventats en contes de propiciar i salvaguardar la bellesa del passat. No contents amb voler acabar amb el poble mariner (que feia de musa a Sorolla i acollia a Blasco I.), ara sembla que volen destrossar la Plaça Rodona, vestigi de tant sols cent anys, del mercat, del comerç tant mediterrani, inclús podrien buscar-li les arrels al liberalisme, i crear atracció i vida, com fan a altres ciutats que visitem on tracten d’exhibir el seu casc antic com el seu més preuat tressor, però ací les governantes volen que tot siga més faller, efímer i de cartró, a més d’especular…

Altre dels elements que s’arracona als soterranis amagats és la cultura. Vicent Andrés Estellés, és un poeta excel·lent, capaç de combinar el poble amb les altres cotes, amb un talent molt peculiar. Des de fa poc temps, des de diversos pobles es tracta de resarcir-lo i de fer-lo visible. Entre altres, l’alboraienca Fesmal ho fa aquest dissabte.

Estellés ha estat un poeta del poble, a més per temàtiques i to, perquè ha estat llegit per ell. És un fet ja curiós en si mateix. No ja ara en estos temps tant visuals i ràpids, on la poesia va menytenint-se, sinó abans, en eixos temps atziacs de posguerra, on s’havia de llegir en por, que es prohibia, i a més s’intentava que ningú no en sapiguera

Per tot això, el capità de la nau, ens convoia perquè parlem d’Estellès, i citem versos. Azcona, l’artífex del neorrealisme a Espanya i Itàlia, definia tot eixe cinema d’eixe temps i berlanguià, com un “plano-pasillo” (fent una broma amb el plano-seqüència que tant s’utilitzava), on hi ha molta gent, tots parlen alhora i passen moltes coses. Estellés em resulta així, passen moltíssimes coses, però eixe caos també té ordre, que visualitzem fàcilment.

XXII 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill  
i xiques, al cinema, amb les cames obertes  
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,  
i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami  
i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre  
per saber el tamany escaient del taüt  
i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d’any  
i els forats de les piques i hi ha  
l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant  
mentrestant la portera s’emborratxa de vi  
i pixa per l’escala i la filla té por  
i el marit està fent-ho amb la dona del metge  
i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros  
i el metge que es dedica a trencar les anous  
mentrestant la portera va pixant per l’escala  
i trucant a les portes amb un colp de mamella  
i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies  
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri  
a l’ampolla del vi i contempla la Loren  
i llavors la suïssa crida pel passadís  
i el cosí la segueix brandant el canelobre  
i la xica que es gita més aviat que mai  
i un fred com una mà li puja per les cuixes  
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit  
i els veïns que s’han mort els dos intoxicats  
l’altre dia i la dona i la filla no tenen  
ganes de menjar res i ploren com les rates  
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment  
i el canelobre encès i el cobertor encès  
les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons  
i el marit no pot més i la dona del metge  
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta  
i se’l fica entre cames i tot es pega foc  
i la nena que plora sola a la porteria  
i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

Sobretot, si n’és l’Ovidi, qui ens el conta:

Un home capaç de versar-se aquest epitafi:

103 

Em posareu entre les mans la creu  
o aquell rosari humil, suat, gastat,  
d’aquelles hores de tristesa i por, 
i ja ninguna amenitat. Després 

tancareu el taüt. No vull que em vegen.  
A l’hora justa vull que a Burjassot,  
a la parròquia on em batejaren,  
toquen a mort. M’agradaria, encara, 

que alguna dona del meu poble isqués  
al carrer, inquirint: “¿Que qui s’ha mort?”  
I que li donen una breu notícia: 

“És el fill del forner, que feia versos.”  
Més cultament encara: “El nét major  
de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.