Pennies from heaven (una cançó)

En la nau som molt pobres, llavors quan hem d’acomiadar-nos d’algú no li comprem res, ens limitem a escriure versos encriptats (encriptats perquè el nostre anglés is asín), amb l’idea que tinguen algo que cantar per eixos indrets i traure’n profit i molts pennies from heaven.

Sempre que se’n va algú, al meu cap sonen eixes estrofes de Llach (a partir d’una Ítaca de Kavafis). Tinc afició a la solemnitat, què farem,,,

NOTA: la cançó és molt llarga però jo em referia al tercer acte, que comença al minut 11:39

El nostre regal…

Pennies from heaven (Ireland-fuck song)

 

I come from a country stolen, land scientists:

We are who have invented the terrestrials airports,

with bulls on the street, and dynamite the Country Place but

not as a change of government but as an ancient party…

And the philosophical sentence: “Stop it, little Vincenta”.

So I ask you one penny (not for droja, it’s for an umbrella)

 

Concretely I come from a little place called “Coital South”,

a village with corners, walabis and others tunnels of terror.

Later, you have to survive at Yutered, the ghosted factory

And then you’ll be rewarded: you are in Albalat yet! Almost in Mauella!

You couldn’t never say me: “we don’t pity you”

So I ask you one penny (but it isn’t for doja, it’s because my sad history)

 

I come from land of lords hateful do not want to have pretty girls

(just one mayoress but this is another story…), I am of the beautiful exile

So we have to travel to beautiful cities (yes, yes, you can clap)

a city without queens… more or less!

a city that was expropriated Ulysses to Grecians …

a city where rains Guiness, a city with god bless.. all women, even atheistic,

a city that wants to be a bilingual city and teaches valencià, clar que sí!

So I ask you one penny (or rather five because Mr. Fields doesn’t have smoking to dress)


I have arrived here because once upon a time,

when I was in a capuchinian terrace, with my kitesurf was well parked,

suddenly, appeared a Wizzard from OZ’s planet,

while He talked me about my red shoes and Ryan Air and some flight on Twister…

(They thought who was a communist because the oz and the hammer…)

the waitresses blinded him with antiviolators spray while he screamed and screamed:

“I just want to offer a chance: Dublin and his airs”

And finally, I ask you one penny (because it isn’t just for me, besides are lions, scarecrows, oil mans, actresses, writers, turkishes, turtles, cats, noses powers, peanuts…

In summary,

 one penny is a crowfunding

for building a new Valencia in a little parcel In Dublin,

the pack includes: one orxata,

 three sunny days per week,

a plate of Paella without saffron,

and two classes of karaoke with the lessons:

“Little queen of Al-Adalus”

and “Problem? What Problem? I pay all of this! (without removing the toothpick from his mouth)


RHYMESINOVERTENMINUTES S.A.

Futbol i poesia?

 

Al llarg d’aquestos anys des del pensament no s’entenia perquè s’atacava i criticava a Pep Guardiola, doncs senzillament perquè era un estranger, un invassor… un home que creu en el futbol quan la gent creu sols en el resultat, que ha anat més enllà de la filosofia, creient que els mitjans són importants, però que a més han de donar fins, trencant l’absurda frontera, i sobretot perquè era educat i sensat a les rodes de premsa, malgrat tot això encara hi ha un element més que el fa estranger…

quan s’ha vist a un entrenador amb un llibre?

i a més, eixe llibre de poemes?

i que el recite en públic, provant que o és un gran actor o se l’ha llegit prèviament…

i no algo postís, sinó llegint-lo, fent-lo entendre… i més ni menys a Miquel Martí Pol, dient que:

que tot està per fer

i tot és possible.

 

Pep Guardiola, Lluis Llach, Silvia Pérez Cruz al
Concert Les nostres cançons contra la sida- Palau Sant Jordi 8/06/2012

 

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

– Miquel Martí i Pol –

(traducción)

AHORA MISMO

Ahora mismo enhebro esta aguja
con el hilo de un propósito que no digo
y me pongo a remendar. Ninguno de los prodigios
que anunciaban taumaturgos insignes
se ha cumplido, y los años pasan de prisa.
De nada a poco, y siempre con el viento de cara,
qué largo camino de angustia y de silencios.
Y estamos donde estamos, más vale saberlo y decirlo
y asentar los pies en la tierra y proclamarnos
herederos de un tiempo de dudas y de renuncias
en que los ruidos ahogan las palabras
y con muchos espejos medio enmascaramos la vida.
De nada nos vale la añoranza o la queja,
ni el toque de displicente melancolía
que nos ponemos por jersey o corbata
cuando salimos a la calle. Tenemos a penas
lo que tenemos y basta: el espacio de historia
concreta que nos corresponde, y un minúsculo
terrirorio para vivirla. Pongámonos
de pie otra vez y que se sienta
la voz de todos solemne y claramente.
Gritemos quién somos y que todos lo oigan.
Y al acabar, que cada uno se vista
como buenamente le apetezca, y ¡adelante!
que todo está por hacer y todo es posible