18J, aquell Havilland D. H. 89 Dragon Rapide..

Ai las! Per què no revisaria Trillo aquell “Havilland D.H.89 Dragon Rapide”? #anacronia #18JAntifeixista #18JAntifascista

wikipedia

Almàssera en el Siglo XIX. Los Condes de Parcent y sus vecinos

   Almàssera en el siglo XIX [Texto impreso] : los Condes de Parcent y sus vecinos / Israel Pedrós Pastor. — [Almàssera] : Ayuntamiento de Almàssera, [2008] ([València : Marí Montañana])
184 p. ; 24 cm
Bibliografía: p.181-184

Investigació històrica desenvolupada i publicada rere guanyar la I Beca Inma Roig d’Història.

La  investigació es nodreix, d’un costat de les actes municipals del propi Ajuntament d’Almàssera, d’època isabelina principalment; i a més, de la investigació mitjançant diverses fonts del Comte de Parcent, un noble liberal que fins i tot allotjaria al rei napoliònic a la Guerra del Francés, a inicis del XIX, així com de la resta de la nissaga. La tesi de l’estudi tracta de destacar quina era la manera de viure i organitzar-se d’aquesta societat pretèrita, sense els apriorismes que arrogantment la condemenen com una societat endarrerida o inferior.

Es poden consultar còpies de la monografia en:

Revolucions i contrarevolucions a Nicaragua

Al 2003, mentre estudiava la Licenciatura d’Història, un mestre ens va demanar que escriguérem un article, amb els següents requisits:

  1. Havia de tindre no més de 13.000 caràcters.
  2. Havia tractar de qualsevol fet o procés de l’Amèrica Llatina contemporània.
  3. Havia de comptar com a base del relat amb una font artística, literària, pel·lícula, cançó, etc..

Si preferiu descarregar-lo i llegir-lo en PDF. Ací el teniu: Revolucions i contrarevolucions a Nicaragua (2003)

Revolucions i contrarevolucions a Nicaragua.

 

    La guerra és una tragèdia però no atzarosa. A 1972 un terratrèmol feia estralls a Nicaragua. Semblava, com si fins i tot la meteorologia anunciés els posteriors esdeveniments. Aquest fet palesava la desgràcia nicaragüenca, el fet natural afegit a la pròpia història colpejaven una vegada més els seus habitants amb crueltat i prepotència. Nicaragua havia estat governada per tres generacions de la nissaga dels Somoza, i tots amb el mateix caire dictatorial. La realitat del país, motivat per allò esmentat adés, constatava un atziac present, amb les esperances sostretes a l’embargat futur. La pèrdua de confiança amb l’Estat (el Somoza respectiu) era mútua, els separaven anys llum, la desatenció era total. Però, a poc a poc, anava afluint a Managua, el capital de l’ideari que posteriorment alçaria la insurrecció.

    El FSLN (Front Sandinista d´alliberament Nacional), devia el nom al primer guerriller que s’enfrontà al primer Somoza, i que seria assassinat per ell, creant tot un mite i un sentiment que es van esllanguir des de la dècada dels 30 del segle XX fins 1979, on els deixebles de “aquell gegant que burlà la mort”, com els cantaria un cantautor cubà[i], proclamarien la revolució. Aleshores, els sandinistes heretaren d’aquest el seu esperit nacionalista. Altre got històric del que beurien serien les experiències revolucionàries d’Algèria i Cuba, esdevingudes a la dècada anterior, a la primera onada revolucionària, segons alguns autors. I finalment, un altre element a considerar serà la recent observació del cas xilè, que els conduirà, rere presenciar l´autòpsia d´Allende, a crear un exèrcit fidel al projecte revolucionari que volen dur a terme, l´EPS (Exèrcit Popular Sandinista), (Martí, 1996). I ací és on més pretenem detindre´s, pel relleu que li exigeix el títol. El poeta, abans esmentat canta: “Andará Nicaragua /su camino en la gloria / porque fue sangre sabia / la que hizo su historia…2 I aqueix ambient de constant bel·ligerància seria constatat tant pels integrants dirigents de la vanguàrdia revolucionària, com S. Ramírez, que deia: “la revolució no guanyà el Poder a unes el·leccions, sinó enfrontant-se a la mort3.” O també, per una humil mare que aconsellava als seus fills que s’allistaren al Front abans que la Guàrdia els matés4. I fins i tot per la burgesia, que en principi no ocupava el lloc que l’esquematisme ideològic podia conferir-li. Un dels fets definitoris del procés viscut a Nicaragua seria la gran coalició, que s´articulava front el somocisme, tant l’esglèsia com la patronal, com sectors tant de l’esquerra com de la dreta, i allò s’explicava per les peculiaritats de la dictadura, tant atípica pel seu personalisme. El dictador havia acaparat, a aquest cas, tot el poder en contraposició amb altres règims, on la col·laboració entre les elits repartia tant les tasques de govern (repressives) com els beneficis que aquestes funcions els reportaven.

    Paradigmàticament, per la Reforma Agrària – element tant polèmic a tantes revolucions – al cas nicaragüenc, hi apostaven tant els desheretats com la classe benestant, que també volia desfer el latifundi somocista (les diferències explotarien òbviament amb la posterior distribució d’aquesta). Les elits econòmiques refusaven totalment el somocisme, perque era “un govern que no sols els excloïa dels bons negocis, sinó que, a més disparava contra els seus fills4Tal volta, aquesta és la imatge que es visibilitzaria a l’imaginari intel·lectual, i això explica epítets com “la revolución más linda del mundo”5 que li confereixen a les expectatives que destil·lava el sandinisme, que anava gestant la insurrecció posterior. Però prompte tot això es desbarataria, tal volta per un dels elements que és el que a aquestes línies es dedicarem a destacar: els actors estrangers que impossibiliten la història.

    A la pel·lícula Bananas6, hi ha una seqüència hilarant on uns soldats de la CIA es troben a un helicòpter, i un d´ells pregunta al comandant amb qui van si a favor del govern o en contra, quan es disposen a intervindre en un moment on es baralla la revolució a sud-amèrica, a un país inventat denominat San Marcos, el cap prompte respon amb serenitat: “Nosaltres [la CIA] mai s´equivoquem. La meitat anireu a favor del govern i els altres en contra.


    Aquesta pel·lícula, salvant les distàncies necessàries que genera la ficció, pot mostrar la percepció que es tenia a l´exterior dels moviments guerrillers i les revolucions llatinoamericanes. I concretament la seqüència al·ludida podria suggerir una certa correspondència amb la realitat. Els EUA han intervingut al llarg de la seua breu història a quasi tots els països del seu continent, amb eixa reiterada aposta pel “món lliure”, contradient-la any rere any. Concretament, a la segona meitat del segle XX, on traurien el màxim rendiment a la coartada que els prestava la guerra freda, la seua ingerència corresponia a la defensa front a l’amenaça del comunisme ateu.

    L’Aliança per al Progrés la crearia Kennedy, i malgrat que es venia com una salvaguarda de la Democràcia arreu del món, a la pràctica va aconseguir que es consolidaren les dictadures i els Estats oligàrquics. Fet que recolzaria la ironia alleniana esmentada. Amb la presidència següent de Johnson, continuaria la política exterior, amb un nou nom: Doctrina de Seguretat Nacional. L’excepció seria Jimmy Carter, que si que apostà – almenys formalment – per la promoció dels Drets Humans, però el càrrec s’esgotà abans que la consecució de les seues promeses polítiques. Però el viratge  més radical  es  produirà  amb  l’aparició  a  l’administració nord-americana de Ronald Reagan, qui continuarà els periodes més foscos de la democràcia nord-americana, tant amb les conseqüències de la GBI (Guerra de Baixa Intensitat) que com afirma  Salvador  Martí  “ fou   de   baixa   intensitat   tan  sols  per  als  ciutadans nord-americans7, a més del suport econòmic i ideològic que donarien a les diverses Contres independentment dels mitjans que usaren. Concretament a la dècada dels 80 – aqueixa “dècada perduda” que asèpticament denominaren els economistes – amb col·laboració directa o indirecta les forces paramilitars assassinarien  a 200.000 enemics a Guatemala, 50.000 a Nicaragua, i prop de 80.000 a El Salvador 8 (Vidal-Beneyto, 2003).

    Esgrimien arguments defensius que no disten molt dels emanats per altres tirans llatinoamericans com Pinochet, que justificava les cruels accions atenent al càncer que estava estenent-se. Al marge de la complicitat que genera subvencionar i justificar grups contrarrevolucionaris, compostos en la seua majoria de militars de la Guàrdia Nacional de Somoza i també entrenats i preparats acadèmicament (militarment) als EUA. A més cal subratllar que els ajuts econòmics front el règim sandinista sorgits del Congrés estadounidenc ascendiren entre 1983 i 1987 a 154 milions de dòlars, una suma considerable. També estimulà la creació de organismes per aïllar als nicaragüencs del seu voltant, amb bloqueig econòmic…

    S’exculpaven pel context adduint la constant por perque el virus roig es propagués al seu continent. No fa falta tindre la fòbia visceral als EUA de Chomsky per admetre que la ingerència a l’últim terç del segle ha estat desastrosa, si més no al Centre americà. Als 80 per por a una “nova Cuba” vestida amb un nom incomprensible per ells: Sandinisme? “Encara que la mona es vista de seda mona es queda” podrien argüir, utilitzant el refranyer per uniformar idees, per tal d’actuar amb més eficàcia.

       L’escena fílmica comentada adès concloïa amb el llançament en paracaigudes dels integrants estadounidencs de la CIA que es mataven entre ells, per eixa complexa adscripció a bàndols enfrontats, i el dictador fugia pensant que els nord-americans l’havien traït. A 1979 els sandinistes es feren amb el poder rere una lluita, una guerra que tingué un desenllaç imprevist:  Somoza  s’exilià  a  Miami  sota  l´auspici dels nord-americans, possiblement amb tot l’ajut solidari internacional destinat pel terratrèmol, i la Guàrdia Nacional va retrocedir cap a Hondures per rearmar-se. L’ambició sandinista buscava materialitzar tot allò promés, i amb eixa voluntat encetaren reformes i millores, crearen una xarxa educativa minvant l’altíssim analfabetisme imperant, també transformacions profundes en la propietat urbana i la rural, abaratiren el preu del transport…9 A pesar d’un trienni inicial dedicat a iniciar els canvis socials, a partir de 1982 canviaren la política revolucionària, aglutinant tot els esforços en matèria defensiva fent seu allò que escriuria Allende: “Aquellos que imposibilitan la revolución pacífica, hacen que la revolución violenta sea inevitable. La frase no es mía. ¡La comparto! Pertenece a John Kennedy10.” Introduïren el SMP (Servei Militar Patriòtic), que obligava dedicar dos anys a preparar-se per la guerra, que cada dia bategava a casa, que cada dia exigia les campanades de l’esglèsia, que cada dia es cobrava vides de tants nicaragüencs, camperols que havien agafat el fusell i havien anat al front, a protegir amb les seues vides l’Esperança, o senzillament idealistes que creien que la causa sandinista no havia de ser interrompuda per governs imperialistes ni per Contres. I tot açò semblava enllumenar un final: les el·leccions. Però encara que els sandinistes accediren quan les guanyaren res canvià. Els morts es succeïen com abans, quan el rival eren les hordes d’un dictador que volia eternitzar el seu despotisme. I tal volta açò, afegit al SMP, i el debilitament de l’expectativa que tant eficaçment esgotarien els enemics, contribuiria a la desfeta posterior del sandinisme amb la pèrdua de suport. Al marge d’altres elements que ací no comentarem, encara que destaquem que hi havia partidaris de Somoza i les Contres al poble com camperols (sobretot de l´interior). Tal volta siga de veres que “la tolerància és la passió dels inquisidors10”. I que la lluita era desigual, no contava amb els mateixos mitjans. Uns volien enderrocar i ja està, i els altres volien preservar tot allò que havien aconseguit arravatar-li al somocisme, fet que s’evidenciaria al mode amb que assumirien la desfeta el·lectoral uns i altres: els sandinistes amb autocrítica, i la Contra amb violència i descrèdit mostrant la seua nul·la confiança en la democràcia si no hi estaven ells al Poder.

    I finalment reverbera el ressò del mateix cantautor que ha tocat els acords (o desacords) al llarg d’aquest article, i ressona aqueix vers de “en tiempos de siempre y todavía11 que crec que expliquen eixes lluites, que de vegades semblen atàviques i altres voltes tant urgents.


 

Almàssera, 20 de Gener de 2003

      Israel Pedrós

 

 


[i] El cantautor cubà és Silvio Rodríguez, i en la seua cançó Canción urgente para Nicaragua, en les estrofes al·ludides canta: “El espectro es Sandino, /con Bolívar y el Ché, /porque el mismo camino/ caminaron los tres./ Estos tres caminantes /con idéntica suerte, /ya se han hecho gigantes, /ya burlaron la muerte.”

2 Ibid.

 3 cit en Martí i Puig, Salvador. La revolución enredada. Nicaragua 1977-1996. Los libros de la catarata, Madrid, 1997

4 Ibid, p44.

5 Al voltant de l’autoria d’aquesta frase hi ha tot un misteri, alguns autors li l’atorguen a Eduardo Galeano i altres li l’atribueixen a Julio Cortázar, siga qui siga, l’important és que mostra l’imaginari intelectual de l’època.

6 Allen, Woody. Bananas. (1968)

7 Martí i Puig, Salvador et Cardenal, Ana Sofia, “conclusiones”, en [Salvador Martí i Puig, et Ana Sofia Cardenal, (compiladores). América central. Las democracias inciertas UAB] 1998.

8 El País, 18 de gener de 2003, [p.6]

9 Martí i Puig, Salvador, “la revolución enredada”, op. Cit

10: Allende, Salvador. Capítol “1970-73. textos de política internacional”  recollit a Salvador Allende 1908-73. Obras escogidas, 1992, Colección Chile en el siglo XXI, pp 642-644.

11 el vers pertany a Silvio Rodríguez, 1992.

 12 el vers pertany una vegada més a Silvio Rodríguez, 1996.