La fe (un xag)

 

He col·laborat amb els amics de MGC (Metro Goldwin Coll) en un dels seus xags, des del guió. Els xags venen a ser una mena de “haiku xanant i postmodern”, o més clar, un esquetx passat per la visió d’Álvaro i els seus amics.

Font: blog de MGC

 

Mr. Piti i Mr. Bojangles (ensenyances de guió)

De les classes més impactants que he tingut mai, va ser una que ens va regalar Piti Español. L’escenari era un Màster de Guió de Televisió en un palau del Set-cents que s’havia acomodat a les exigències tecnològiques del nostre temps. I Piti, venia a parlar-nos de comèdia i clar, era tot un somni (encara que no el conegueu, la majoria de programes que heu vist a la tele són d’ell, si no em creieu: punxeu).

Recorde que eren falles, perquè avisava que acabaríem puntuals perquè pogués anar a veure la mascletà. Tenia el monyo rull i despentinat. Era molt inquiet i portava una motxilla a l’esquena com un col·legial. Li costava estar parat, es passejava per l’aula i gesticulava molt, i cada cosa que deia la deia amb molta versemblança i interès. Et feia sentir que realment estaves assistint a un descobriment, i no a un dictat manit i mecànic. El varen presentar. I jo estava inundat perquè desconeixia que fós ell qui estava al darrere de tantes coses (per exemple de l’origen dels vídeos domèstics amb la Sardà, del No te rías que es peor dels migdies o del Tariro, Tariro amb La Trinca). De sobte, posà un DVD i tots estàvem atents a la pantalla. Si no recorde mal, el tècnic que li connectà els cables li deixà el video en pausa. I després Piti ens va dir algo així com que l’entreteniment no requereix més que això mateix: atraure a l’espectador i després entretindre’l. Ens contà molt alegre – com quan un xiquet veu un tren per primer cop –  que una nit que estava als Estats Units i veia al llit la televisió amb la seua dona, va quedar captivat per algo que passaven a la tele, i que era un concert. Jo seguia fascinat pel personatge i no ho entenia perquè havíem de veure un concert, de fet mai hagués pensat que tingueren guió, més enllà d’una escaleta pel realitzador, i això que encara no sabia de qui era el concert, i intuïa que havia de ser que contés monòlegs, acudits o relats entre cançó i cançó.  Però, seguidament, ens ensenyà la portada del DVD: Robbie Williams. Live at the Albert Hall, 2001. – Robie Williams?? – M’interroguí a mi mateix amb estupor – però si eixe és un cantant comercial (ex membre de Take That)per adolescents de les que criden, s’empaperen les carpetes i fan cua durant tota l’adolescència per si els toca la mà al passar. Així que l’expectativa estava creada, al capdavall eixe mestre avalava un bon perquè.
Ens contà que després d’eixa nit es comprà el DVD i el va veure milers de cops i que, en concret, la cançó que ens anava a posar era Mr. Bojangles. Una cançó clàssica que ha tingut milers de versions . Sense parar-se a preguntar si enteníem l’anglès anava veient fascinat el vídeo, i ens subratllava els detalls. Alçant-se, cantant o xasquejant els dits. Ací teniu el vídeo, encara que ell l’enceta un segons enrere (però no els he trobat). Si voleu, veieu la cançó i després llegiu eixos detalls que contà.

Segurament no haureu pillat el guió. A mi em costà també i al reveure-ho i sobretot amb els subratllats de Piti és quan el vaig entendre. Sobretot insistia en com va creant expectatives, de fet recorde que deia que els acudits eren ben bé això, inclús les històries quotidianes.. per exemple, allò de “tinc dos notícies, una bona i una dolenta…” i ja et fa pensar, quin ordre preferisc… Bé, ara us conte les expectatives que alça aquest guió segons Piti – amb les llicències que es permet la memòria.
El crooner, després d’acabar la cançó anterior està dret i diu: “La pròxima cançó que cantaré… i s’asseu sobre un tamboret, per donar-li més importància i que n’atengues més.. –  és sobre el millor ballarí que ha existit mai”. No, sobre uno bo, si no sobre el millor! Això et fa pensar en qui serà i sobret que quan et diga qui és t’hi trobaràs davant d’una revelació, ja que és una cançó envers la crême de la crême. Després el cantant segueix explicant: Va néixer a Harlem i va fer el seu camí a la vida des de la presó fins a la Casa Blanca. Era un gamberro , un faldiller i un alcohòlic”. Si més no, ja t’ha plantejat una biografia interessant. Ja que són les vides mogudes les que volem sentir, inclús en eixe recinte tant privilegiat on aparentment s’ha de preferir la decència. I a més té l’element d’incorrecció que parla que el va dur a la Casa Blanca (no descobriré jo res ara, si us dic que els origens dels governs estadounidencs no tenen antecedents molt impoluts), però sobretot això ho remata amb un darrer gir perfecte, que a més introdueix al cantant en la història. “…segur que seria un amic fantàstic”. Robbie, és fàcil que també siga així però sobretot dalt de l’escenari es vol que ho siga. A més, això estableix el lligam amb el ballarí, ens recorda que és ell qui cantarà la cançó, i li dóna eixa vidilla amb la transgressió. També, perquè va ser una versió a una cançó antiga (segurament la més recordada siga la de Neil Diamond)

Els detalls segueixen sent breus i concisos per servir a l’idea, de que és una gran cançó sobre un mític personatge, quan conta que tant Cole Porter com el Duke Ellington van portar el taüt quan va morir. Finalment, ja ens diu que Mr. Bojangles era aquell ballarí.

Després, ja podeu vore la resta d’elements al vídeo. Piti anava xiulant i xasquejant els dits, i s’emocionava dient-nos. Mireu la posada en escena. Primer, enceta ell la música, entra un instrument, després xiula, després un altre instrument. No es pot menystenir com està pensada eixa coreografia i eixe ordre. Sembla que tot vaja a descriure un moment màgic. I que malgrat la grandiositat de l’escenari, de l’orquestra, tot es rendeix a Bojangles. De fet el primer vers ja diu que el va conèixer. El públic ja està entregat. Ell diu gràcies. Ambdós necessiten eixa pausa, i segueix mimant l’avanç sense pausa. Les primeres estrofes de la cançó són descriptives: (“Coneguí un home/ Cabells platejats, sabates gastades, samarreta vella, pantalons amples..”. Baix del tot teniu la lletra ). La càmera zenital palesa l’envergadura de l’esdeveniment i  baixa a través de la seua mà que està alçada mentre està dient que era capaç de volar alt, molt alt, i posar-se suaument, el passat ens recorda que és mort. Ha passat un terç de la cançó i veiem per primer cop al ballarí fent alguns passos que també s’al·ludeixen en la lletra. La gent prompte aplaudeix. Bojangles balla molt bé. Fins i tot ell es gira traspassant-li –per primer cop, i una mica – el protagonisme. El cantant segueix assegut. Veiem de reüll una mica més prop el ballarí, amb plànols molt curats. Aquest cada cop està més a prop. Ha de baixar des d’una escala, des de dalt, recordem que és un ballarí mort, que la cançó literalment resa que és un àngel.

Prompte la música va pujant el volum fins l’apoteosi. El cantant té un semblant més dramàtic tanmateix està contant-nos com va perdre un gos, i com s’ofegava a les barres dels antros. (“Sí, fill, bec un poc..”). En eixe moment ha passat el segon terç de la cançó i ve un nou clímax. El cantant ho sap i es posa en peu, va narrar-nos quan va conèixer a Bojangles. I el va descobrir perquè li varen demanar que per favor ballés de nou, cridant-lo pel seu nom. Lògicament s’ha de fusionar lletra i espectacle, i el ballarí (Mr. Junior Daniel) descens finalment a l’escenari principal. El crooner que sap d’aquestes coses va conjugant el ball amb ell,  xiulant-li, de nou i ballant. Fent bromes, celebrant la música (tal volta, una mica arrogant). Els plànols de les sabates són espectaculars.  No hi ha cap mena dubte, estàs assistint a el ressucitament de Bojangles, que ha baixat del cel per a ballar per a tu. L’expectativa ha estat corresposta. I a més el cercle encaixa perfecte, ha començat amb “I knew a man Bojangles” i acaba amb “Come back and dance again Mr Bojangles”

Piti finalment, a més que ho contava en directe i representant la cançó i emulant a Robbie, i molt millor que està ací. Ens va dir algo així com que tot es pot fer bé o mal, i la tele no es sols Sálvame.

Malgrat que estic satisfet amb l’explicació. No sé si preferisc la versió de Sammy Davis Jr. Podeu opinar vosaltres. Perquè a més de ser un personatge curiós com fa poc em recordava un amic Sammy era republicà, jueu, amb un sol ull, amb una cara de xiquet pícar i sobretot, l’únic capaç de posar-se aquesta roba amb gust.


Tot seguit, la lletra sencera de Mr. Bojangles, per si la voleu llegir, ho avise, perquè ací acaba aquest article una mica més llarg de l’habitual. Si no sou amics de l’anglés, tranquils, ací la teniu en castellà. torna al text

Mr. Bojangles.

“I knew a man Bojangles

And he’d dance for you

In worn out shoes

 

With silver hair a ragged shirt

And baggy pants

He would do the old soft shoe

 

He would jump so high

Jump so high

Then he lightly touch down

 

He told me of the time he worked with

Minstrel shows travelling

Throughout the south

 

He spoke with tears of fifteen years

How his dog and he

They would travel about.

 

But his dog up and died

He up and died

And after twenty years he still grieved

 

He said “I dance now

At every chance in the Honky Tonks

For my drinks and tips

 

But most the time I spend

Behind these country bars

You see on I drinks a bit”

 

Then he shook his head

Oh lord when he shook his head

I could swear I heard someone say please

 

Mister Bojangles

Call him Mister Bojangles

Mister Bojangles come back and dance please

 

Come back and dance again Mr Bojangles”

* viquipèdia la situa en 1968, malgrat que remet una via 30 anys anterior, si volem rastrejar antecedents, però la cançó que posem ací, remetria a eixa de 1968 de  Jerry Jeff Walker.

torna