Cracòvia

Krakow s’alçava al final com un far en penombra. El Sol acostuma a ser un polissó per eixes colines i els revisors són eficients. I el dia que es cola sempre hi ha algú d’Alaquàs disposat a tirar-li una pedrada a Llorenç perquè la nit s’allargue. Quan arribes el cel està grís i plora, però al marxar te n’adones que no és res personal, perquè plora el mateix. Supose que és perquè és una ciutat sincera i segura de si mateixa, perquè no enganya, sempre és constant.

 

Krakow és una ciutat on tot és casc antic, on tot respira història. Tant les preciositats emblemàtiques com les finques i els lloc quotidians que van abandonant-se per adquirir història rapidíssimament, clivellant els seus rostres aliens a la cosmètica, la restauració i el maquillatge. Un dels pubs de moda de la ciutat és el Carpe Diem, i no és casualitat.

 

Drac de Cracòvia

 

Krakow coneix Teruel, i va aprendre que si li afegeixes alguna cosa el monument s’engrandeix, doncs al seu Torico – que és un dragó – li van obligar a que llençara foc fins l’infinit. També allò tant mediterrani d’haver-hi tres bars per carrer, bé això no ho entengueren del tot bé, i cregueren que calia construir catedrals, i sempre hi ha una creu allà on mires. És molt pràctic perquè en cada pas de zebra hi ha un cotxe dispost a atropellar-te, i en cada vorera un cràter on caure. Però per sort, sempre hi ha un lloc on anar. La vida i l’ambient és multipliquen corregint la peresa mediterrània: no existeix això de “és de nit i no isc perquè ja estic apalancat”, tanmateix allà no hi ha diferència entre el dia i la nit, i a més sempre hi ha un tramvia capaç de dur-te per tot arreu. Milers de parcs per passejar, i pistes a l’aire lliure per patinar. És una ciutat llesta, que ofereix alegria i remei: les alkoholeries i les farmàcies són els únics establiments que obrin 24 hores.

 

Tramvia de Cracòvia

 

La gent sempre viatja  al barri jueu, on entre les sinagogues – que en són fortificacions –on hi són els pubs més originals i confortables del món (mantellets de l’àvia i sucreres comunals, fum, llars, columpios en les barres i graffitis a les parets, i  una piwo de mig litre sempre oferint-te consol). I sobretot, van fins allà a la busca del tresor: el Zapikanka, que és un manjar que cada cop desafia als límits del teu estòmac. Però al cap d’una estona tornes a sucumbir a la temptació.

 

Zapiekanka

 

Tots els temples són diferents, mesclen línies racionals, com si hi hagués raó dintre d’ells. Són la suma de molts moviments artístics que els lleva la coherència a que ens tenen acostumats per l’Europa més occidental. I sempre es coronen amb grans cúpules verdes, però malgrat que semble un homenatge a l’esperança, una arquitecta galega ens va explicar que obeeix a òxid i zinc. També insistia en que no parlen portugués a Galícia, malgrat que ningú li tenia fe ni la creia…

L’anterior Papa – Jana Pawla II – està present per tot arreu, omniscientment. També hi és el vodka que ha relegat al gintonic a la total extinció. I un vi calent capaç de véncer qualsevol grip. També hi hagueren guitarres, flamenco, moltes converses nocturnes en anglés, esglèsies soterrades en mines de sal, segurates mig nazis, un barri roig al que no li trobàrem el roig però sí un tanc enmig del carrer, encara que almenys seguien pintant les finques de colors per distingir-les a la tornada de matinades llargues, i venerant les xiquetes i les piruletes.

 

senyals i piruletes

senyals i piruletes

Finques de colors

Finques de colors

 

I una vampira impenitent que sempre destil·lava companyia serena i deliciosa així com també truïtes de creïlles saborosíssimes; nits de flamenco i interminables dislèxies tractant de felicitar l’any nadivament:

“szczęśliwego nowego roku!”

i matinades de neu i excursions a boscos i castells jugant-se la vida i la rentadora, per coronar places perdudes que homenatgeaven a algun beatle al bell mig del no-res, i alguna paracaigudista amb tacons quilomètrics que feia trampes en les cartes i que ens posava tabasco en els xupitos perquè perdèrem l’avió, però això ja és altra història…

Fugim uns dies…(carta aclaratòria)

(INSTRUCCIONS: Primerament, posa la música.
Veuràs que la carta tracta de donar resposta a les preguntes habituals, però si no, ja sabeu que als comentaris de baix, en podeu preguntar el que vulgueu.. i contestarem el que… bé, l’hora de l’operació d’apendicitis, pos no! Doncs això aqueta carta s’esdevé com un nou format documental, una epístola que busca els antecedents del passat i alhora tracta de saciar els àvids instints de l’HTML.

—————————————————————————————–


Benvolguts lectors i friends:

alguns dels integrants de la nau han decidit marxar,

fugim dijous i tornarem amb els reis mags

però no sols pels recents canvis polítics (que també),

han escollit un lloc idílic, Cracòvia

(- A Barcelona? – No, a Polònia… -A Catalunya? -No, ni al programa de Tv3 tampoc…).

Tothom sap que la gegorafia s’aprén al futbol i com el seu equip mai ha fet massa en la Champions vos la situe millor en un mapa:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I perquè allà? Doncs perquè tenim un contacte que ens ha oferit un hotelet baratet. Sí que ens ha avisat que farà un poc de fred, (té pinta, no?…)

cinismoilustrado.com

Iceberg Hostal

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una ciutat que conté una de les misèries de la humanitat com va ser Auswichtz, i que conté algunes praderes que donen ganes de pujar al sidecar amb Steve McQueen fent una Gran Evasió

Un país que segons  deia Woody Allen, et donen ganes d’envair-lo quan escoltes a Wagner,

Polònia ha estat invadida i humiliada per tothom, alemanys, russos.. però que segons conten,

els nazis quan hi arribaren a Cracòvia, la deixaren intacta: cautivats per la seua bellesa i mai la bombardejaren

Anar-se’n en nadal a un país molt catòlic (el colmo de tot ateu) que donà al Papa que a tanta gent feia gràcia… bé, no farem comentaris sobre com la senectut desperta bondats

 

Hem promès fer fotos i escriure alguna crònica,

esperem que tots els tripulants!

 

Bon cap d’any a totes i tots!

I esperem tornar:

sí és cert el que diu Ryanair: que ens porta i torne amb dos ales i tot!

si Rajoy no ens tanca la frontera

si  no m’acaben detenint, últimament sempre em ve al cap Expreso de Medianoche (encara que allò era en Turquia)

i si el vodka ens permet trobar l’aeroport…