Revolucions i contrarevolucions a Nicaragua

Al 2003, mentre estudiava la Licenciatura d’Història, un mestre ens va demanar que escriguérem un article, amb els següents requisits:

  1. Havia de tindre no més de 13.000 caràcters.
  2. Havia tractar de qualsevol fet o procés de l’Amèrica Llatina contemporània.
  3. Havia de comptar com a base del relat amb una font artística, literària, pel·lícula, cançó, etc..

Si preferiu descarregar-lo i llegir-lo en PDF. Ací el teniu: Revolucions i contrarevolucions a Nicaragua (2003)

Revolucions i contrarevolucions a Nicaragua.

 

    La guerra és una tragèdia però no atzarosa. A 1972 un terratrèmol feia estralls a Nicaragua. Semblava, com si fins i tot la meteorologia anunciés els posteriors esdeveniments. Aquest fet palesava la desgràcia nicaragüenca, el fet natural afegit a la pròpia història colpejaven una vegada més els seus habitants amb crueltat i prepotència. Nicaragua havia estat governada per tres generacions de la nissaga dels Somoza, i tots amb el mateix caire dictatorial. La realitat del país, motivat per allò esmentat adés, constatava un atziac present, amb les esperances sostretes a l’embargat futur. La pèrdua de confiança amb l’Estat (el Somoza respectiu) era mútua, els separaven anys llum, la desatenció era total. Però, a poc a poc, anava afluint a Managua, el capital de l’ideari que posteriorment alçaria la insurrecció.

    El FSLN (Front Sandinista d´alliberament Nacional), devia el nom al primer guerriller que s’enfrontà al primer Somoza, i que seria assassinat per ell, creant tot un mite i un sentiment que es van esllanguir des de la dècada dels 30 del segle XX fins 1979, on els deixebles de “aquell gegant que burlà la mort”, com els cantaria un cantautor cubà[i], proclamarien la revolució. Aleshores, els sandinistes heretaren d’aquest el seu esperit nacionalista. Altre got històric del que beurien serien les experiències revolucionàries d’Algèria i Cuba, esdevingudes a la dècada anterior, a la primera onada revolucionària, segons alguns autors. I finalment, un altre element a considerar serà la recent observació del cas xilè, que els conduirà, rere presenciar l´autòpsia d´Allende, a crear un exèrcit fidel al projecte revolucionari que volen dur a terme, l´EPS (Exèrcit Popular Sandinista), (Martí, 1996). I ací és on més pretenem detindre´s, pel relleu que li exigeix el títol. El poeta, abans esmentat canta: “Andará Nicaragua /su camino en la gloria / porque fue sangre sabia / la que hizo su historia…2 I aqueix ambient de constant bel·ligerància seria constatat tant pels integrants dirigents de la vanguàrdia revolucionària, com S. Ramírez, que deia: “la revolució no guanyà el Poder a unes el·leccions, sinó enfrontant-se a la mort3.” O també, per una humil mare que aconsellava als seus fills que s’allistaren al Front abans que la Guàrdia els matés4. I fins i tot per la burgesia, que en principi no ocupava el lloc que l’esquematisme ideològic podia conferir-li. Un dels fets definitoris del procés viscut a Nicaragua seria la gran coalició, que s´articulava front el somocisme, tant l’esglèsia com la patronal, com sectors tant de l’esquerra com de la dreta, i allò s’explicava per les peculiaritats de la dictadura, tant atípica pel seu personalisme. El dictador havia acaparat, a aquest cas, tot el poder en contraposició amb altres règims, on la col·laboració entre les elits repartia tant les tasques de govern (repressives) com els beneficis que aquestes funcions els reportaven.

    Paradigmàticament, per la Reforma Agrària – element tant polèmic a tantes revolucions – al cas nicaragüenc, hi apostaven tant els desheretats com la classe benestant, que també volia desfer el latifundi somocista (les diferències explotarien òbviament amb la posterior distribució d’aquesta). Les elits econòmiques refusaven totalment el somocisme, perque era “un govern que no sols els excloïa dels bons negocis, sinó que, a més disparava contra els seus fills4Tal volta, aquesta és la imatge que es visibilitzaria a l’imaginari intel·lectual, i això explica epítets com “la revolución más linda del mundo”5 que li confereixen a les expectatives que destil·lava el sandinisme, que anava gestant la insurrecció posterior. Però prompte tot això es desbarataria, tal volta per un dels elements que és el que a aquestes línies es dedicarem a destacar: els actors estrangers que impossibiliten la història.

    A la pel·lícula Bananas6, hi ha una seqüència hilarant on uns soldats de la CIA es troben a un helicòpter, i un d´ells pregunta al comandant amb qui van si a favor del govern o en contra, quan es disposen a intervindre en un moment on es baralla la revolució a sud-amèrica, a un país inventat denominat San Marcos, el cap prompte respon amb serenitat: “Nosaltres [la CIA] mai s´equivoquem. La meitat anireu a favor del govern i els altres en contra.


    Aquesta pel·lícula, salvant les distàncies necessàries que genera la ficció, pot mostrar la percepció que es tenia a l´exterior dels moviments guerrillers i les revolucions llatinoamericanes. I concretament la seqüència al·ludida podria suggerir una certa correspondència amb la realitat. Els EUA han intervingut al llarg de la seua breu història a quasi tots els països del seu continent, amb eixa reiterada aposta pel “món lliure”, contradient-la any rere any. Concretament, a la segona meitat del segle XX, on traurien el màxim rendiment a la coartada que els prestava la guerra freda, la seua ingerència corresponia a la defensa front a l’amenaça del comunisme ateu.

    L’Aliança per al Progrés la crearia Kennedy, i malgrat que es venia com una salvaguarda de la Democràcia arreu del món, a la pràctica va aconseguir que es consolidaren les dictadures i els Estats oligàrquics. Fet que recolzaria la ironia alleniana esmentada. Amb la presidència següent de Johnson, continuaria la política exterior, amb un nou nom: Doctrina de Seguretat Nacional. L’excepció seria Jimmy Carter, que si que apostà – almenys formalment – per la promoció dels Drets Humans, però el càrrec s’esgotà abans que la consecució de les seues promeses polítiques. Però el viratge  més radical  es  produirà  amb  l’aparició  a  l’administració nord-americana de Ronald Reagan, qui continuarà els periodes més foscos de la democràcia nord-americana, tant amb les conseqüències de la GBI (Guerra de Baixa Intensitat) que com afirma  Salvador  Martí  “ fou   de   baixa   intensitat   tan  sols  per  als  ciutadans nord-americans7, a més del suport econòmic i ideològic que donarien a les diverses Contres independentment dels mitjans que usaren. Concretament a la dècada dels 80 – aqueixa “dècada perduda” que asèpticament denominaren els economistes – amb col·laboració directa o indirecta les forces paramilitars assassinarien  a 200.000 enemics a Guatemala, 50.000 a Nicaragua, i prop de 80.000 a El Salvador 8 (Vidal-Beneyto, 2003).

    Esgrimien arguments defensius que no disten molt dels emanats per altres tirans llatinoamericans com Pinochet, que justificava les cruels accions atenent al càncer que estava estenent-se. Al marge de la complicitat que genera subvencionar i justificar grups contrarrevolucionaris, compostos en la seua majoria de militars de la Guàrdia Nacional de Somoza i també entrenats i preparats acadèmicament (militarment) als EUA. A més cal subratllar que els ajuts econòmics front el règim sandinista sorgits del Congrés estadounidenc ascendiren entre 1983 i 1987 a 154 milions de dòlars, una suma considerable. També estimulà la creació de organismes per aïllar als nicaragüencs del seu voltant, amb bloqueig econòmic…

    S’exculpaven pel context adduint la constant por perque el virus roig es propagués al seu continent. No fa falta tindre la fòbia visceral als EUA de Chomsky per admetre que la ingerència a l’últim terç del segle ha estat desastrosa, si més no al Centre americà. Als 80 per por a una “nova Cuba” vestida amb un nom incomprensible per ells: Sandinisme? “Encara que la mona es vista de seda mona es queda” podrien argüir, utilitzant el refranyer per uniformar idees, per tal d’actuar amb més eficàcia.

       L’escena fílmica comentada adès concloïa amb el llançament en paracaigudes dels integrants estadounidencs de la CIA que es mataven entre ells, per eixa complexa adscripció a bàndols enfrontats, i el dictador fugia pensant que els nord-americans l’havien traït. A 1979 els sandinistes es feren amb el poder rere una lluita, una guerra que tingué un desenllaç imprevist:  Somoza  s’exilià  a  Miami  sota  l´auspici dels nord-americans, possiblement amb tot l’ajut solidari internacional destinat pel terratrèmol, i la Guàrdia Nacional va retrocedir cap a Hondures per rearmar-se. L’ambició sandinista buscava materialitzar tot allò promés, i amb eixa voluntat encetaren reformes i millores, crearen una xarxa educativa minvant l’altíssim analfabetisme imperant, també transformacions profundes en la propietat urbana i la rural, abaratiren el preu del transport…9 A pesar d’un trienni inicial dedicat a iniciar els canvis socials, a partir de 1982 canviaren la política revolucionària, aglutinant tot els esforços en matèria defensiva fent seu allò que escriuria Allende: “Aquellos que imposibilitan la revolución pacífica, hacen que la revolución violenta sea inevitable. La frase no es mía. ¡La comparto! Pertenece a John Kennedy10.” Introduïren el SMP (Servei Militar Patriòtic), que obligava dedicar dos anys a preparar-se per la guerra, que cada dia bategava a casa, que cada dia exigia les campanades de l’esglèsia, que cada dia es cobrava vides de tants nicaragüencs, camperols que havien agafat el fusell i havien anat al front, a protegir amb les seues vides l’Esperança, o senzillament idealistes que creien que la causa sandinista no havia de ser interrompuda per governs imperialistes ni per Contres. I tot açò semblava enllumenar un final: les el·leccions. Però encara que els sandinistes accediren quan les guanyaren res canvià. Els morts es succeïen com abans, quan el rival eren les hordes d’un dictador que volia eternitzar el seu despotisme. I tal volta açò, afegit al SMP, i el debilitament de l’expectativa que tant eficaçment esgotarien els enemics, contribuiria a la desfeta posterior del sandinisme amb la pèrdua de suport. Al marge d’altres elements que ací no comentarem, encara que destaquem que hi havia partidaris de Somoza i les Contres al poble com camperols (sobretot de l´interior). Tal volta siga de veres que “la tolerància és la passió dels inquisidors10”. I que la lluita era desigual, no contava amb els mateixos mitjans. Uns volien enderrocar i ja està, i els altres volien preservar tot allò que havien aconseguit arravatar-li al somocisme, fet que s’evidenciaria al mode amb que assumirien la desfeta el·lectoral uns i altres: els sandinistes amb autocrítica, i la Contra amb violència i descrèdit mostrant la seua nul·la confiança en la democràcia si no hi estaven ells al Poder.

    I finalment reverbera el ressò del mateix cantautor que ha tocat els acords (o desacords) al llarg d’aquest article, i ressona aqueix vers de “en tiempos de siempre y todavía11 que crec que expliquen eixes lluites, que de vegades semblen atàviques i altres voltes tant urgents.


 

Almàssera, 20 de Gener de 2003

      Israel Pedrós

 

 


[i] El cantautor cubà és Silvio Rodríguez, i en la seua cançó Canción urgente para Nicaragua, en les estrofes al·ludides canta: “El espectro es Sandino, /con Bolívar y el Ché, /porque el mismo camino/ caminaron los tres./ Estos tres caminantes /con idéntica suerte, /ya se han hecho gigantes, /ya burlaron la muerte.”

2 Ibid.

 3 cit en Martí i Puig, Salvador. La revolución enredada. Nicaragua 1977-1996. Los libros de la catarata, Madrid, 1997

4 Ibid, p44.

5 Al voltant de l’autoria d’aquesta frase hi ha tot un misteri, alguns autors li l’atorguen a Eduardo Galeano i altres li l’atribueixen a Julio Cortázar, siga qui siga, l’important és que mostra l’imaginari intelectual de l’època.

6 Allen, Woody. Bananas. (1968)

7 Martí i Puig, Salvador et Cardenal, Ana Sofia, “conclusiones”, en [Salvador Martí i Puig, et Ana Sofia Cardenal, (compiladores). América central. Las democracias inciertas UAB] 1998.

8 El País, 18 de gener de 2003, [p.6]

9 Martí i Puig, Salvador, “la revolución enredada”, op. Cit

10: Allende, Salvador. Capítol “1970-73. textos de política internacional”  recollit a Salvador Allende 1908-73. Obras escogidas, 1992, Colección Chile en el siglo XXI, pp 642-644.

11 el vers pertany a Silvio Rodríguez, 1992.

 12 el vers pertany una vegada més a Silvio Rodríguez, 1996.

Guevarisme i guerra freda: La Habana – Lacandona, un trajecte cantat

Al 2003, mentre estudiava la Licenciatura d’Història, un mestre ens va demanar que escriguérem un article, amb els següents requisits:

  1. Havia de tindre no més de 13.000 caràcters.
  2. Havia tractar de qualsevol fet o procés de l’Amèrica Llatina contemporània.
  3. Havia de comptar com a base del relat amb una font artística, literària, pel·lícula, cançó, etc..

Si preferiu descarregar-lo i llegir-lo en PDF punxeu ací. Habana i Lacandona, conexions per la resistència

Guevarisme i guerra freda:

La Habana – Lacandona, un trajecte cantat.

    Al tauler d’escacs mondial es dirimia eixe triomf lent, gairebé cinquanta anys (segons quina data agafem com a inici) contemplaren ambdues mentalitats. Les jugades es succeïen per tot arreu però l’Amèrica llatina era un escenari propici pels embats. Finalment, 1989 enderrocava el mur, simbolitzant el potencial de la incipient hegemonia nord-americana. Dos anys més tard “el rei” soviètic es rendia, desintegrant-se simultàniament. Llavors la intel·lectualitat més esquerrana perdia el nord. L’epidèmia d’incertesa anava estenent-se confirmant alhora el vencedor d’eixa guerra, aparentment inexistent. Però la política exterior nord-americana no es modificaria amb l’absència d’adversari, com anunciaven profètics els articles dels pensadors…

  D’altra banda hi havia una altra línia històrica, percebuda pels autòctons d’eixe escenari adés esmentat. Els llatinoamericans – i no sols – tenien una experiència diferent, del mateix temps, de la segona meitat de la centúria. En 1959, tothom havia vist en l’assalt al Quarter Moncada l’esperança popular. Cuba i el Che, dos exemples per confirmar les sospites socialistes, desitjos i teories. Però malgrat tot, l’oasi esquerrà en terres predestinades a ser feu de tirans encara oferia una salvetat: mitjans i fins han de ser igualment ètics? Les dues postures s’esdevingueren a Xile i Nicaragua amb idèntic resultat. La via pacífica (la revolució legal) i la lluita armada agradaren per igual al Gegant americà. Però el temps passà, i les dictadures argentines i l’igualment sagnant regnat de Pinochet, deixaren eixe regust amarg de “les coses són així”, que desesperats s’interrogaven “fins a quan?”. Les dues onades revolucionàries de l’Amèrica llatina contaminaren de desencís els somnis dels ciutadans. Inclús el cas de Nicaragua, agreujat per la problemàtica pròpia dels sandinistes, sepultaren molts ideals i emboiraren algunes perspectives.

  Però encara quan hom estava exhumant el desastre soviètic s’esdevingué un nou procés, que enlluernava el fosc panorama: Xiapas. Ningú no en sabia on es trobava, però com ja es sap les guerres són les millors professores de geografia. I de sobte, aparegueren uns rebels amb passamuntanyes que reclamaven el nom d’un antic bandoler que havia fet estralls al Mèxic de les primeries del XX: els alliberadors zapatistes. Un cantautor[1], tal volta innocent que usava les classes de la facultat per cridar – amb acords tal volta repetitius – els referents per seguir lluitant pel mateix ideal, com tants altres li exigia a son pare que li tornara a contar la història d’aquell guerriller boig que mataren a Bolívia, i confessava que les coses eren més lletges perque ningú havia seguit el seu llegat, el seu fusell.

  Llavors, restava palesa la imatge romàntica que es veu a eixe continent des del mirador europeu. El cantautor encara no tenia disc. Així que l’èxit no se li havia pujat al cap. Per això els seus divuit anys segurament eren vistos amb la cèlebre màxima de Cebrián[2]. No podem demanar-li massa rigor a una cançó però sí que són simptomàtiques les línies que traçà. En suma, el guevarisme se’ns presenta com l’alternativa a la realitat llatinoamericana, tant plena de ignomínies que tothom coneix. Un dels elements que inferim d’aquest mot, és la lluita armada. Llavors el cas que ens ocupa, hi prescindeix, si més no en un sentit estricte, com assenyala, fins i tot Castañeda[3], rival polític dels zapatistes. Marcos ha estat considerat com el reformista per excel·lència a judici dels intel·lectuals de l’esquerra socialdemòcrata i pels de dreta perquè han agafat un dels seus elements característics: no volen el poder! Açò a priori pot resultar paradoxal, però si després veiem el que reivindiquen podríem coincidir en que no hi hauria ningú que discutira cap dels substantius que reclamen: Treball, terra, habitatge, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau. No crec que cap revolucionari pogués afegir cap causa més, però tampoc cap literat progre.

  Marcos, llavors és la veu d’eixe moviment, malgrat que es cansa de reiterar que ell és un més, un home que vol ser anònim i no el deixen. Aquell es reitera sucomandant perque està sota el poble, i no com pogués semblar en un moment, perque seguira la jerarquia revolucionària, ubicant-se rere aquell metge argentí. I com escriuria ell mateix – el sub-comandant – a una de les seues cançons, ells són la paradoxa: “porque para nos vieran / nos tapamos el rostro / para que nos nombraran /nos negamos el nombre /apostamos el presente /para tener futuro / y para vivir / /morimos.” [4]

 

   I ací entronquem en un dels elements definitoris del procés que estudiem, la seua literarietat, l’ús de la poesia, malgrat que ens cridaven que eren mals temps per la lírica. Marcos ha usat els signes del seu temps, ha caminat amb talent pels corredors mediàtics i es comunica des de la selva Lacandona amb la intel·lectualitat i els artistes d’arreu del món. Eixe món idíl·lic, que com ens han alertat alguns pensadors, ho és pels ulls amb que mirem, des d’ací amb les comoditats occidentals, malgrat la cautela que ens exigeix eixa alerta, fàcilment ens fa creure en una altra realitat. Ens conta Ramonet[5] en la seua entrevista al sub-comandant, que fins i tot un dels pobles que envolta Lacandona s’anomena La realidad. Prop però no dins, clar, com si la insurgència zapatista fos un invent més del posmodernisme, com ja va apuntar Leonardo Curzio; una creació més del tomb lingüístic, insurgents que lluiten però no volen el poder, que s’amaguen a la selva i es relacionen amb la resta del món amb internet. Que són un entrebanc pel govern i l’exèrcit, que fins i tot li han declarat la guerra, però aquests no li poden fer res perque els mass-media i l’Opinió pública els protegeixen, molt millor que les armes de fusta que són les úniques armes que tenen, malgrat ser una organització armada que no vol usar les armes… en suma, açò sembla més una pel·lícula surreal, dels germans Marx! I per acabar-ho d’adobar el govern fins fa no-res, durant gairebé un segle, havia estat el PRI, que és alhora Revolucionari i Institucional, i també s’hi declaren hereus del mític Emiliano Zapata. Al capdavall una sèrie d’elements més be surreals als ulls necessàriament etnocentristes envoltats d’estabilitat (suposada) i d’apoliticisme.

  Però el joglar segueix cantant: “Los hijos de mil derrotas / y su sangre derramada / van a escribir la historia / y han empezado por Chiapas..” que assenyala com un pilar més d’aquesta lluita, una esperança, un far que ens guie la nostra fe, cada graó que pugem sense descans per la escala il·lustrada sempre optimista cap al Progrés. Tanmateix sempre condueix a simplificar que tal volta siga lògic, i estiga permés als codis musicals, però evidentment no als àmbits intel·lectuals i acadèmics. Perquè uneix referències mitjançant l’analogia, sempre tan dificultosa per les ciències: “Piden Tierra y Libertad / como Emiliano Zapata / y a lomos de su caballo / toda América cabalga. / Los hijos de mil derrotas / y su sangre derramada / van a escribir la historia / y han empezado por Chiapas.”

  Són els mateixos? La història es repeteix? Ja lluitaren a les primeries del XX, si seguim el “segle curt” de Hobsbawm. Zapata i zapatistes són lleva d’un mateix exèrcit, inclús alguns traçaran la línia des de molt més enrere. Per exemple Carlos Montemayor, afirmava que: “ser indio, en México no es sólo tener un cierto aspecto físico, es hablar una lengua india, ocupar un territorio ancestral, seguir costumbres tradicionales y adherirse a los valores milenarios de la comunidad en la que se vive..” [6] I de fet prenen com a punt de partida 1521, on com ja relataria Las Casas a Brevísima relación de la destrucción de las Indias (1542) la conquesta de Mèxic i els abusos comesos a “Xiapas. Aleshores el procés iniciat amb la invasió castellana a les primeries de la Història Moderna, conclouria amb l’alliberament independentista mexicà de 1810. Demanen també terra i llibertat perquè segueixen mancant les mateixes coses que mai tingueren. Són els derrotats de sempre que han d’escriure la Història, però sempre hi algú que ho impedeix expropiant-li´ls eixa ploma redemptora. Tota la resta del continent està impacient contemplant eixa batalla que es desencadena molt prop de Guatemala, però tant sols demanda terra i llibertat, un slogan atàvic que a més està cridat pel líder del reformisme com vèiem abans. Aleshores, s’esdevenen els interrogants. Si es reclamen hereus d’un heroi que ja va véncer i a més són una colla de camperols i nadius, que no tenen mitjans (armes de fusta) i tampoc tenen fins (no volen el poder ni cap revolució social).. quin trellat tenen? Tenen alguna funció? I en cas negatiu perquè un cantautor de Vallecas, tremendament allunyat d’eixa Selva Lacandona els canta, identificant-se amb ells? Tal volta, Xiapas no existisca i se l’haja inventat eixe xicot per vendre discos!

  El president de Mèxic d’aleshores va dir d’ells que foren “los que se inconformaron”. I Castañeda diria: “el ejército zapatista no es una transfiguración del guerrillero heroico, sino que sus componentes son heroicos no guerrilleros.” Llavors la tesi que defensa l’autor mexicà apostaria perquè amb els sandinistes el guevarisme haguera fet fallida. L’única via possible que resta és la parlamentària. Però malgrat tot, els zapatistes es podrien acceptar a l’esquema perquè la democràcia a Mèxic està tant corrupta per setanta anys de govern del PRI mitjançant fraus electorals i la manca de respecte dels seus integrants cap a la Justícia, tanmateix els zapatistes reclamen la democràcia entre una de les seues reivindicacions, perque a Mèxic no hi ha, Carlos Fuentes també ha apuntat positivament que els culpables de la insurgència zapatista són els governants per no haver fet les reformes que calien. Diametralment oposat hi es troba un dels defensors de la postura intransigent cap als rebels, Octavio Paz, que aposta més perque els indígenes han estat seduïts i manipulats pels zapatistes, els qui sota la màscara amaguen el pensament maoïsta (per influència del cas peruà de Sendero Luminoso), fet que no es comprensible pels rebels que sols volen lluitar, però ningú sap ben bé per què. Guevara predicava el foquisme com a sistema de propagació revolucionària, es tractava al seu judici d’anar encenent avalots a diversos punts perque fos difícil contrarrestar-los i així tota l’Amèrica esclataria en armes enderrocant a tots els tirans com cantava l’optimista cantautor.

  Però a Xiapas prossegueix eixe etnocidi silenciós mentre la Història i el seu matís cavalquen sense descans. Tanmateix, els indígenes són un terç de la població en un país molt poblat, ells en són 10 milions! I no estan reconeguts a la constitució, els sistema no els ofereix la paternitat sinó els amaga i margina com fills bastards. Habiten dins d’una altra família, la maia: tzotziles, tzeltales, choles, tojolabales, lacandones, mames, mochos, kakchikeles.. que pateixen fam, misèria i analfabetisme (element a véncer que és una de les tasques dels zapatistes per pal·liar les desigualtats per un nou endemà) i que han contemplat molts móns. La guerra freda no modificà la política exterior cap a Mèxic, que malgrat tot segueix sent nord-amèrica, sembla que el guevarisme tampoc per les seues pròpies peculiaritats.

  El cantautor barreja revolucionaris i rebels a una mateixa imatge, però ja es sap que les metàfores són complexes de racionalitzar i més si estudiem el zapatisme, que malgrat que diuen ser una organització armada – suposadament, guevaristes – alhora també afirmen que són “els soldats per tal que no hi haja més soldats”. Llavors llevat d’algun cas recent com la pueblada a Bolívia que pogué parèixer una nova revolució, no trobem cap triomf del guevarisme. Malgrat que el cantautor aplegue a desesperar: Si arde Lacandona / si cae La Habana / qué va a ser de mí?” fent l’analogia recurrent. Però Marcos, malgrat que les seues declaracions no són sempre coherents va afirmar a propòsit de la seua filiació ideològica: “El EZLN es un movimiento insurreccional sin una ideología estrictamente definida. No responde a ninguno de los espacios políticos clásicos: el marxismo-leninismo, social-comunista, castrista, guevarismo, etc. Creemos que los movimientos revolucionarios, cuanto más revolucionarios sean, más arbitrarios en el fondo. Lo que debe de hacer un movimiento armado, es plantear un problema y acto seguido desaparecer.” 7

    I al capdavall, torna aquella antítesi entre revolucionaris i rebels que traçà Camus (8), el rebel sempre desafia, el revolucionari tant sols nega, però el cantautor ja no ho escolta, perque segueix cantant La Habana i Lacandona, i les seues connexions per l’esperança. I els zapatistes esperant que tot canvie per poder desaparèixer.

Israel Pedrós


1 L’excusa del treball, Ismael Serrano i el seu primer disc, Atrapados en azul, on es troba la famosa cançó de Papá, cuéntame otra vez. (1998)

2 Jose Luís Cebrián, un dels responsables de El País, va dir allò de: “qui no és comunista als vint anys no té cor, qui ho és als quaranta no té cap.”

3 Castañeda, Jorge. La utopia desarmada. Ed. Ariel,1998. El pròleg és el que fa referència a Xiapas, malgrat que la resta del llibre també apunta idees per entendre la dicotomia de lluita armada o via democràtica.

4 Aquesta cançó, que la lletra està escrita pel Sub-comandant Marcos, està musicada i cantada per Pedro Guerra, al seu àlbum Raíz, en 1998.

5 Ramonet, Ignacio. Marcos, la dignidad rebelde. Ed. Cybermonde, València, 2001

6 Ramonet, Ignacio. Op cit, p 21.

7 Ramonet, Igancio. Op cit. p 51.

8 Camus, Albert. El hombre rebelde. Alianza editorial, Madrid, 2001.