Fumar i escriure, és contradictori?

Fa un parell d’anys a la nau reflexionàrem sobre la política i la joventut… anys després va sorgir un fenòmen que s’escampava per les places, anomenat 15M, i com sembla que té relació, el tornem a penjar a les parets de la nau…

 

   Fumar i escriure, és contradictori?

    He deixat de fumar. Estic nerviós. Josep Pla li contestà al metge, quan li va prohibir fumar, que no escriuria més, perquè lligava, indissolublement, l’art d´acoblar mots i adjectius, al vici del tabac. Després conten que Pla, ja major, deixà d´escriure (o de publicar) però no el plaer del fum. Un neoiorquí engolat, contestava a Manhattan amb un cigarret a la mà: “estic amb una mitjana de 2 paquets diaris. Clar que no fume, perquè provoca càncer, però sempre intente mantindre una cigarreta entre els dits perquè resulte tant atractiu…” Curiosament a la mateixa pel·lícula, explicava les raons per no comprometre´s amb una jove, al film no era oriental... Valle Inclan, va confessar un cop que ell era carlista, però per motius estètics, per dur eixa “boina que tanto ennoblece”. Dalí també s´adscrivia monàrquic per motius estètics.. o eren ascètics. Tot allò és una contradicció, o tant sols és una  provocació?

    Sempre ens diuen que no es quedem en la superfície, que busquem l’origen. Però amb el carlisme, que abans esmentàvem, ja no volen. Uns volen que siga l’explicació anacrònica del nacionalisme basc actual. Altres l’enumeraven com un dels entrebancs que va anar superant la democràcia fins arribar on estem. Però, si ho analitzem amb cura.. la causa era el masclisme, no hi havia més.. partidaris d´un rei, Carles, o d´una reina, Isabel. És més, Medem, un director basc dimonitzat per mostrar la superfície d´una pilota, ja ho va veure clar amb el seu primer film, que el carlisme sols es podia entendre des de la perspectiva d´una vaca. Una cosa semblant passa amb la Primera Guerra Mundial, que tothom l’entén explicant les ideologíes de la Segon, com si el nazisme i la democràcia fossen anteriors, però algú sap com esclatà la Primera Guerra Mundial? Algú sap quin va ser el detonant, o la metxa, buscant el símil de la mascletà tant venerat en aquestes terres, i sobretot, a quina distància de la metxa esclatà el conflicte? És això una contradicció, o sols una més de les complexitats, què és el tabú de la no-resposta.

    Fa anys que enderrocaren un mur, i es veu que un obrer amb presses, havia enganxat la base d´aquest a – ni més ni menys – als ciments d´un antic Imperi, i lògicament al caure un, caigué l’altre. Fins i tot, li donaren un teatral tercer acte: la fi de la història. I el problema és que encara no sabem si va ser el majordom o no va ser. I així ens mouen dins d´una masmorra de pensament únic, perquè abans que preguntes, la resposta ja està donada.. “no hi ha cap alternativa, i la que hi havia, es caigué”. Que mai ho vaig entendre, perquè jo per ací mai he escoltat ningú que sàpiga parlar en soviètic, com a molt algú amb un lleu accent francés, però això és una altra cosa.. Aquell pit de Delacroix ja va dintre d´un croissant! Aleshores, es veu que com va caure aquella pàtria del dogma, els qui es quedaren ja poden utilitzar el seu dogma perquè no el qüestiones, no siga cosa que ressuscites l’altre dogma. Aleshores s´estableix que tens tota la llibertat del món, d´acatar el dogma.

    Els joves, els que havíem llegit a Brecht, anàvem resabiats i curiosos, volent preguntar qui havia fet les piràmides, “qui les ha fet?”, interrogàvem sense descans però prompte ens donaven respostes contundents.. “sí, sí, però la bicicleta és meua..” i “Brecht, eixe en quin carrer viu?”, o senzillament ens marejaven preguntant-nos si la “ch” anava abans que la “t”, o a l’inrevés. I clar, ja ens havien anul·lat. I de sobte, un fet paranormal. Aleshores s´esdevenia un immens haig de llum, i escoltàvem amb estèreo una potent veu que venia del cel, suposàvem, que ens cantava aquella cèlebre màxima, de Cebrián: “Qui no és comunista als vint anys no té cor, qui ho és als quaranta no té cap”. I aleshores hi hagué una epidèmia de moderació, la joventut que sempre havia estat apassionada, va adquirir seny i pragmatisme. Clar, per a què? Si ja sabem el final (com és la fi de la història), perquè anem a pensar, calfar-se el cap, lluitar.. si d´ací vint anys es convertirem en els nostres enemics d´ara. I llavors, s´aburguesà eixa generació de joventut. Canviaren els pòsters dels Che per mòbils, les palestines per tratges i corbates, les cerveses per wiskis i els canuts per la coca; havia que dur cotxes grans i casar-se prompte. I a mi em deixaren darrere, amb els meus malsons. Des de llavors, dorc amb la llum encesa, per por a que vinga Cebrián, una mena de faust sobrenatural que en contes de vendre l’ànima – que vulgues que no sempre és més metafísica – va vendre el cor. I clar, si això és de veres, perquè es fan transplants de cor als hospitals, no cal; – “queixons que són uns queixons! Que sense cor també es pot viure, almenys fins els quaranta!”, que ho diu uns dels presidents de EL PAÍS, i això ha de ser seriós.

    I després llegeixes a l’escriptor de somriure etrusc, Jose Luís Sampedro, que ho ha fet a l’inrevés, ha fet una evolució de moderat a esquerrà (molt esquerrà), i no precisament amb vint anys.. ja va ser ministre amb 60 anys. I t´asombres, perquè encara viu amb 90 anys sense sistema cardíac o essent acadèmic sense sistema encefàlic, inferim de Cebrián. Una cosa semblant ja havia passat amb Valle Inclan, que es va fer anarquista per no acceptar la extrema unció, i si dura més, ves a saber fins on hagués aplegat.. Açò són contradiccions no reivindicades sinó dutes per la evolució personal, i el compromís. No adequacions de vestuari al temps, com els coneguts casos de Piqué, Sánchez Dragó, Pio Moa o inclús, Jiménez Losantos. O auto-redempcions com la de Gunther Grass, al meu parer, que després d´assenyalar i jutjar les complicitats amb el nazisme de la resta, ha trigat una vida sencera, en mirar a casa pròpia. O bestieses com allò que últimament es diu sobre Adolfo Suárez, en aquesta darrera beatificació mediàtica, a Antena 3 el millor que digueren d´ell va ser, que als 20 anys ja sabia que seria president, clar el qual indica de quin règim pretenia ser-ho.. a no ser, que creiem en una jove afició a la vidència de l’expresident, que li hagués fet conèixer el futur establiment de la democràcia. Clar que com es veu que als 20 anys no tenia cor, doncs és comprensible.. “va ser del riego” com dirien els Cruz y raya. Però tampoc ha de sorprendre, en eixos mateixos temps un tirà amb veu de pito estava fent monarca, al que després seria l’altre garant de la democràcia. Curiós, no? Ara que tothom va amb els extintors de la Constitució…

    La contradicció té dos camíns generalment, d´enriquiment personal, al fer-nos comprendre amb Kundera que som partícules lleugeres, que la raó ens supera, però també, per servir d´excusa al relativisme, al nihilisme, al “no-fer”, al “tot val” perquè “tot és igual”. Cadascú sabrà contradir-se en un món obvi on es fan guerres allà on hi ha pau i mor gent de fam on fem dieta… I com tot açò és progre, constant i avorrit, i tot el món ho sap. Si em permeten vaig a fumar, però com contradeia Groutxo: “No, señora, no fumo, sólo lo suficiente para toser un par de veces..” que no sé si és una boutade o és una putada, sempre ho confonc. Bon dia.

Israel Pedrós

Cal que naixen dylans a cada instant

Ahir baixí de la nau perquè una dona em convidà a explicar-li el color del mar a un gos. Ella amagava amb una gorra una testa sàvia i un somriure que volia passetjar colesterols, entre bandes sonores d’ànecs i pintades rares, al cap i a la fi anàvem a la busca del blau. Més tard, terrasses que beuen cerveses i sona un cantant baixet que el temps el convertiria en gegant. Un dels grans poetes, curiosament més recordat per una harmònica.

Al ser tan major (256 anys) quan escolte aquestes músiques sempre m’evoquen les lluites socials, els temps de canvi. L’escoltem i malgrat la seua petjada, incontestable, i que ha escrit una novel·la amb un mal tercer acte (papes i catolicismes). Pensem en Dylan com la cançó protesta però s’interroguem sobre el que protestava, al marge que Like a Rolling Stone siga segurament el major crit musical de llibertat en forma de cançó que molts hem sentit mai.

El 15M entre altres coses seguisc pensant que li manca decisió i voluntat. Un amic no fa molt em significava els noms i la distinta veu que té en USA i ací, activa i passiva respectivament (occupiers i indignats). Tal volta calguen cantautors per evidenciar col·lectivament, acompassar i marcar els crits, com els “tomba, tomba” i els altres vents, o inclús el pacifisme desertor en majúscules, (cada cop que sent aquesta carta segueix intrigat imaginant si el president donarà una resposta). I humilment sempre he pensat que molts que s’indignen tant en cafés com en places no han entés que vivim en un món polític com cantava Dylan.

Però aleshores, els temps estan canviant i no s’hem adonat? (si apreteu on posa CC podeu posar els subtítols)

El capitalisme i el món han trontollat. Tot està trencat? (es permetem posar una versió de la mateixa de Ben Sidran i la lletra en castellà, ací)

Ja està bé de voler ser esclaus i posar l’altra galta. (si voleu llegir la lletra en castellà, ací)

Seguim neccessitant els brechts i altres poetes que ens recorden les dignitats bàsiques?

Al capdavall, buscàvem el mar i trobàrem a Dylan, i això que malgrat anar amb un mòbil pegat a una dona, ni tansevol cridàrem a les portes del cel….

15M, Zizek i altres reflexions

” Si los indignados no aceptan a los políticos como interlocutores..A quien van dirigidas las demandas del manifesto? No al propio pueblo ya que los indignados no claman (aún) que ya que nadie más lo hará por ellos, ellos mismos tienen que ser el cambio que quieren ver. Y esta es la debilidad fatal de las protestas de estos; Expresan una rabia auténtica, que no es capaz de transformarse en un programa positivo de cambio sociopolítico. Expresan el espiritu de revuelta sin revolución.

La situación en Grecia parece más prometedora, probablemente debido a la tradición progresista de auto-organización (que desapareció en España tras la caída del régimen de Franco)”

Slavoj Žižek Shoplifters of the world united

Zizek sembla l’assot dels darrers temps. Hi estic d’acord amb ell. I tot seguit faig unes breus reflexions al respecte però abans us recorde una cosa que ja hauria d’estar clara: el consens no és possible. Si algú colpeja a una xiqueta, no pots estar alhora amb la xiqueta i amb el colpejador.

Perquè no em val ni dretes ni esquerres, perquè aixòsempre són dretes.

“Si saber no es un derecho seguro será un izquierdo”, que cantava aquell

Perquè no em val “tots són iguals, però no sé què diuen els altres”.

Perquè volem autocrítica en l’esquerra clar, però per avançar, no per tornar a un parany semblant.

S’interrogava el poeta Benedetti no fa molt, després d’haver fugit de TOTES les dictadures americanes, a propòsit del Maig del 68.. qué revolución fue si ni siquiera hizo un rasguño a sus protagonistas. Què dir d’aquesta llevat d’alguns slogans enginyosos?

El sistema no permet la reforma, i molt menys des de dintre. Per això el feixisme pot tindre una “transició” a la democràcia fàcil i modèlicament (segons ens venen).

A principis de segle Webber ja explicà que l’Estat es forma assumint el monopoli de la violència.. llavors ho assumim l’Estat o mai podem guanyar als policies que el defensen, a més d’ilegítimament il·lícitament.

Qui creà la Banca? Qui la va fer tant necessària.. és pot viure sense compte corrent? I ja posats, es pot viure sense Televisió?

Marx està desfassat? En què? Quin error trobeu en el seu diagnòstic.. indiqueu-lo, estem disposats a rectificar. Perquè ja ho va dir Cohen (escoltem-ho en veu traduida del Darth Vader de Albacete): http://grooveshark.com/s/Cualquier+Sistema+Constantino+Romero/W7QOC?src=5

En la pel·lícula A Southern Yankee (1948) on es tracta  tracta la guerra civil nordamericana Buster Keaton crea gags asombrosos com aquest (basant-se en les seues antigues pel·lícules com The General), i permeteu-me l’spoiler, però a final, ell tracta de conciliar ambdós bàndols, i per un moment és possible… fins que arriba el vent.